Mutisme selectiu, un cas real

imageEl Mutisme Selectiu és definit al DSM-V com la “incapacitat persistent de parlar o respondre a d’altres persones en una situació social específica en la qual s’espera que ho faci, tot i fer-ho sense problemes en altres situacions (prototipicament a casa i davant la presència d’altres familiars immediats)”. Es recull dins els trastorns d’angoixa i té el seu inici a l’etapa preescolar. Segons diferents estudis epidemiològics, apareix en un 1% o menys de la població total, i acostuma a tenir una major incidència en la població femenina.
Respecte als factors que l’originen, el mutisme selectiu seria resultat de la presència de diferents factors començant per una vulnerabilitat de tipus ansiogen davant situacions socials però també de factors afectius, conductuals i familiars que podrien prolongar en el temps el trastorn.
Respecte l’avaluació psicològica en els casos de mutisme selectiu resulta complicada, ja que difícilment el subjecte ens pot donar informació. És per això que la major part de la informació haurà de ser proporcionada pels pares, a través d’un recull complet de la història clínica i evolutiva del menor, així com les actuals circumstàncies de l’entorn. És possible també administrar proves no verbals d’algunes bateries de test. En alguns casos també és necessària la observació estructurada del nen en els seus àmbits naturals, com per exemple a casa o a l’escola, així com la informació aportada pels professors.
Pel que fa a la intervenció, es poden utilitzar diferents tècniques: reestructuració cognitiva, tècniques de modificació de conducta, exposició graduada a les diferents situacions on es produeix l’angoixa, tècniques de reducció d’angoixa, o fins i tot EMDR, una de les intervencions més utilitzades en el nostre centre.
Fa aproximadament un any arriba al nostre centre en C.S.Z., un nen de cinc anys que pateix mutisme selectiu. Durant la primera sessió amb en C. entra amb els seus pares, mentre relaten la situació actual ell es mostra tímid, no respon a les preguntes que els seus pares fan davant la meva presència i no interactua amb nosaltres en cap moment. A la segona sessió, durant la primera part entra amb els seus pares i la segona ja es queda sol amb mi, és una de les primeres vegades en les quals es troba en una situació semblant, sol amb un adult que no coneix i per tant una situació generadora d’angoixa. Per a les primeres sessions disposem de targetes, en les quals ha de senyalar una resposta, sense necessitat de parlar. Poques sessions després, i sense pressionar-lo és capaç de parlar amb un to molt baix amb mi, i començo a generar situacions en les quals ha de parlar, i per tant l’exposo a situacions (per exemple, imitar sons d’animals). Un cop establert el vincle amb ell, comencem a treballar les situacions externes en les quals s’ha d’exposar i que li generen angoixa (saludar a un adult que no coneix, parlar amb la professora…). Per a això elaborem un quadre de reforços, el qual s’enduu molt content. Els pares relaten que comencen a veure molts canvis, en C. comença a parlar amb la seva mestra, disminueix la seva angoixa, i fins i tot la relació amb el seu germà, la qual estava marcada per conductes típiques de gelosia, comença a millorar.
Una part molt important del tractament és el treball amb els pares, aportant-los informació, per a que entenguin el perquè de la conducta del seu fill, i dotant-los de pautes per a abordar la situació. En aquest cas, la col·laboració dels pares ha estat essencial per al canvi, i han estat capaços de comprendre que la solució no es troba en “obligar-lo a parlar” sinó en ajudar-lo, comprendre’l i acompanyar-lo en el canvi.
Actualment en C.S.Z. és capaç de mantenir una conversa en veu alta amb mi, es relaciona molt satisfactòriament amb els seus iguals, és capaç d’expressar les seves inquietuds, pot mantenir una mínima conversa amb un adult que no coneix, i respon a les preguntes d’altres. Tot i que actualment continua assistint al nostre centre i encara hi ha aspectes a treballar i reforçar, en C.S.Z. ha fet un progrés molt positiu conseqüència de la professionalitat, paciència, implicació, motivació, treball en equip, i col·laboració dels diferents agents que intervenen.

Posted in Uncategorized.